Archivos Mensuales: agosto 2007

Cap a la platja!

Ja estem anant a zona de platja per comencar a pujar per la costa!

De Ho chi min, amb un bus en el que de 12 persones, erem 6 de la peninsula iberica i una italiana que parla castella, hem comencat el recorregut de la costa per Mui Ne, un poble pescador de platja.

Potser tampoc es res de l’altre mon. A veure, te unes dunes vermelles i unes blanques molt xules, el Red Canyon un gran Canyon del Colorado en miniatura que es molt maco , el Fairy stream un torrentet que arribes a una cascadeta de 3 metres…Tot en una carretera plena de motels i ressorts de luxe, menys la nostra “Cheap room” de 5 dolars la nit…

Tot aquestes petites coses ens van encantar perque en cada lloc vam tenir un alicient extern.Ja comencant per trobar-nos a una parella d’ un catala i una manya, que van del mateix pal que el nostre, la Bibi i el Javi us podeu imaginar…tot el dia amunt i avall en moto, regatejant i ficant-nos per alla on ningu ens ha cridat…divertidissim.

La part del fairy stream va estar genial ja que ens van fer de guies uns nens molt divertits , perque la seva manera de fer-nos de guia era guiant-nos pels llocs atractius per ells…i ja ens veieu retozando pel fang, jugant amb la cascada, tirant-nos per la sorra amb un plastic… I aixi ha estat tot Mui Ne, res especial pero ben viscut. Inclus la pluja torrencial que ens va agafar tornant en moto un vespre, es va convertir en una anecdota divertida.

Ho Chi Min & Saigon hotpot

Ho Chi Minh , anteriorment Saigon es la ciutat mes gran de Vietnam. Al 1975,despres de la caiguda de Saigon, la ciutat va ser anomenada Ho-Chi-Min, en memoria del famos dirigent comunista, i molta gent segueix anomenant-la Saigon.

A nosaltres Saigon potser no ens hagues agradat tant si no hagues sigut per dues simpatiquissimes ( i jovenissimes) vietnamites que durant dos dies ens van fer de guies, .. la Chau i la Yang.

Les dues formen part d un grup de joves Saigon hotpot, que voluntariament fan de guies a la ciutat.En el seu cas a mes, parlaven espanyol i volien practicar, i estaven tan encantades com nosaltres d’haver-nos trobat mutuament.

Amb elles vam veure el Palau de la Reunificacio, la Catedral de Notre Dame, la Opera house, el Post-Office, el Museu de la GUerra (el mes dur que hem vist fins ara, on hi ha fotos de les barbaritats que es van arribar a fer i les seves consequencies sobre les persones…molt dur) ; vam anar al mercadillo, vam passejar amunt i avall, menjant el que elles volien que provessim…molt guai.

L’endema ens van portar a una trobada amb el seu grup, que feien un dinar tipic vietnamita, i ens van ensenyar a cuinar “rollitos de primavera“. Ja a les 9 estavem al mercat comprant el menjar amb tot de veintanyeras vietnamitas entusiastes. Despres, a casa d’una d’elles on ens vam ajuntar amb nois, tambe entusiasmats .Tota una experiencia, els rollitos mes bons que hem provat mai!, i ens van cuidar molt i vam acabar cantant,ells cansons tipiques vietnamites, i nosaltres “en un salon danse”, amb el que s’ hi van pixar de riure.

I per acabar d’arrodonir el dia, ja ens veus a les 16 de la tarda cantant en una karaoke vietnamita, -aqui es el que es porta- cansons vietnamites i “Para bailar una bamba”.Un Saigon rodo!

Ho Chi Min & Saigon hotpot

Ho Chi Minh , anteriorment Saigon es la ciutat mes gran de Vietnam. Al 1975,despres de la caiguda de Saigon, la ciutat va ser anomenada Ho-Chi-Min, en memoria del famos dirigent comunista, i molta gent segueix anomenant-la Saigon.

A nosaltres Saigon potser no ens hagues agradat tant si no hagues sigut per dues simpatiquissimes ( i jovenissimes) vietnamites que durant dos dies ens van fer de guies, .. la Chau i la Yang.

Les dues formen part d un grup de joves Saigon hotpot, que voluntariament fan de guies a la ciutat.En el seu cas a mes, parlaven espanyol i volien practicar, i estaven tan encantades com nosaltres d’haver-nos trobat mutuament.

Amb elles vam veure el Palau de la Reunificacio, la Catedral de Notre Dame, la Opera house, el Post-Office, el Museu de la GUerra (el mes dur que hem vist fins ara, on hi ha fotos de les barbaritats que es van arribar a fer i les seves consequencies sobre les persones…molt dur) ; vam anar al mercadillo, vam passejar amunt i avall, menjant el que elles volien que provessim…molt guai.

L’endema ens van portar a una trobada amb el seu grup, que feien un dinar tipic vietnamita, i ens van ensenyar a cuinar “rollitos de primavera“. Ja a les 9 estavem al mercat comprant el menjar amb tot de veintanyeras vietnamitas entusiastes. Despres, a casa d’una d’elles on ens vam ajuntar amb nois, tambe entusiasmats .Tota una experiencia, els rollitos mes bons que hem provat mai!, i ens van cuidar molt i vam acabar cantant,ells cansons tipiques vietnamites, i nosaltres “en un salon danse”, amb el que s’ hi van pixar de riure.

I per acabar d’arrodonir el dia, ja ens veus a les 16 de la tarda cantant en una karaoke vietnamita, -aqui es el que es porta- cansons vietnamites i “Para bailar una bamba”.Un Saigon rodo!

Can Tho, a l’altra banda del riu.Helloooo


Una altra cosa que hem fet i que tampoc no diu la guia es atravessar el riu pel ferri petit fins a l’altre canto, i anar per tota la riba , (tal qual arribes a ma esquerra). Alla ens vam perdre per entre les cases de la gent. Com que viuen amb tot obert, com si els petits i estrets carrers fossin una extension de la casa, hem pogut observar com viuen, que es molt interessant,..en alguns casos trist, perque son pobres, en d’altres es el que hi ha. Cap turista, nomes nosaltres, ens miraven com dient “que se us hi ha perdut aqui”, entre encuriosits i divertits.TOTS els nens ens saludaven amb un hello, que es el que saben dir en angles, i molts grans tambe, amb un gran somriure tothom. No us ho podeu perdre i a mes, es de gratis.

El Delta del Mekong

Be, estem ja al Vietnam…Hem entrat amb barca pel Mekong, Despres d’agafar un bus des de Phnom Phen a Neak Luang (encara Cambodja), d’alla amb barca hem travessat la frontera, -veieu a dades practiques a l’apartat Cambodja Practica-.

La veritat es que l’entrada ha valgut la pena…. creiem que hem entrat a

Vietnam de la millor manera, pel riu. El riu Mekong es el mes llarg
del sud-est asiatic. Neix al Tibet, a una alçada d’uns 4.000 metres i recorre una distancia de 4.200 Km. Passa per 6 països: Birmania , Cambodja, Laos,
Tailandia, Vietnam i una part de Xina.La frase de “Lo riu es vida (sempre amb accent tortosi) es veu tambe aqui clarament…tot es fa de cara el riu:abasteix les cases, les fabriques, l’agricultura les industries, la gent hi pesca, els nens hi juguen, la gent renta la roba -i a ells mateixos-,hi ha mercats flotants a moltes poblacions…Que hem fet al Delta del Mekong?

Hem visitat Chao Doc, poblacio que no te

massa cosa pero ha estat agradable i Can Tho, que recomanem moltissim.A Can Tho hem fet un tour amb barca pels mercats flotants que ha estat de conya, i que tambe ens ha dut a veure com fabriquen els noodles (aquesta especie d’espaguetis ) . Hem llogat una moto, ja que aqui no es el caos de les ciutats grans es podia conduir facil, i ha estat un gran que, perque hem vist parts de la ciutat que no haguessim conegut d’altra manera. Moolt interessant.

Cambodja en paraules


Verd :
el color predominant. Les pluges abundants que cauen sense avisar alimenten la vegetacio i sobretot les extensions de camp d’arros que pinten el pais.

Taronja:
els monjos budistes donen taques de color alla on vagin.

Llum: El sol brilla, tot es claror.Els nuvols de la tarda ajuden a que els raigs del sol juguin amb les ombres del paisatge, amb el cel blau intens, el verd , la terra roja i marronosa…Aqui hi ha uns paisatges rurals de postal

Somriure: els dels nens cambodjans, que quan passem diuen adeu amb aquells ullots negres . Caos ordenat:motos, cotxes, tuk-tuks, bicicletes , camions,peatons,….tots a la vegada, el soroll constant de les bocines dels cotxes avisant que passen…i tot sembla que hagi d’arribar al colapse pero de cop tot flueix, cadascu agafa el seu cami, no hi ha males cares ni presses ni competicions.Pobresa: perque hi es , es veu, es respira als carrers, a la gent, als pobles.Molt mes que a Talandia.

Records de tragedia: monuments conmemoratius, museus, cementiris, persones mutilades que demanen pel carrer … els horrors de la Guerra Civil recent impregnen encara l’ambient. 

Familia, fe i menjar: les tres F que li diuen (family , faith and food). Tres dels pilars basics dels cambodjans. Canvi: Diuen que fins ara s’encoratjava a la gent a viure la vida al dia, sense pensar en el dema perque potser no n’hi havia-com per tants no n’hi va haver durant la guerra..-A poc a poc el pais esta comencant a canviar. Ara hi ha poc turisme i la majoria sembla organitzat, pero cada cop es percep un canvi mes vertiginos.Sembla que el canvi te nom de dolar..

Cambodja,la seva historia….

Despres de l’ epoca esplendorosa que va tenir lloc durant l’Imperi Khmer, durant mes de tres segles, Cambodja va viure moments d ‘incertesa amb les ocupacions de paisos veins com Tailandia i Vietnam. Els francesos van preservar les fronteres establint un protectorat des de 1864 fins a l’independencia del pais al 1953.A partir del 1969 Cambodja es va veure inmersa en el conflicte del Vietnam, ja que se sospitava que hi havia camps base dels comunistes, i com a consequencia el pais va ser envait pels americans i les forces de sud del vietnam anti-comunistes. Sense exit, pero a mes de provocar molts morts cambotjans,  va provocar que els comunstes de Cambodja i els nord vietnamites aliats, anessin cap a l Interior provocant mes conflictes, que van acabar quan Phnom Phen va caure sota l’exercit khmer roig proclamant la republica democratica de Kampuchea. Pol POt era l’home fort   del regim.

Llavors a Cambodja va tenir lloc un experiment d’enginyeria social,que li diuen, totalment radical.Es va suprimir la moneda i la colectivitzacio integral es va dur a terme en dos mesos.La poblacio urbana va ser traslladada al camp per dedicar-se a la produccio agricola.Les execucions en massa, la gana i les enfermetats van matar a 2 millons de persones en nomes 4 anys ( un terc de la poblacio total). I estem parlant dels anys 1975-1979.Ho pensem en termes de que nosaltres ja haviem nascut i ho veiem encara mes aprop.N’hi havia prou amb portar ulleres, coneixer un idioma occidental, ser periodista, pintor, saber llegir o tenir llibres a casa per ser condemnat a mort.Les families dels condemnats, inclus els nadons, tenien el mateix desti.

Les tortures aplicades als presoners eren simples i primitives, cops, talls, amputacions,els deixaven morir de gana… als nens petits els esclafaven el cap contra un arbre.Pol Pot tenia una premissa basica: tots son culpables fins que no es demostri el contrari. En Khmer, “presoner” significa “culpable”, per tant primer era l’execucio i despres el judici.Una de les frases predilectes dels botxins als presoners era “mes val que moris per error, que no que visquis per error”   

El final del Khmer roig va eser consequencia de la invasio que el Vienam va portar a terme en territori cambodja. El Khmer roig va acabar convertint-se en una guerrilla i els dirigents jutjat per un tribunal Internacional.Pol Pots va morir abans de ser jutjat.Avui en dia Cambodja tira endavant.Hi  ha una monarquia constitucional malgrat  te fama de ser molt corrupte. Sembla que hi ha un electorat amb una educacio bastant baixa, i la oposicio te forca problemes per tirar endavant, aixi que diuen que “en el pais dels cecs el borni es el rei”. Per altra banda el pais comenca a recuperarse de la tragdia de la Guerra i obre pas a la modernitzacio.

1 dia a Angkor

Siam Reap es la ciutat on hi ha els 200 km quadrats que formen el conjunt d Angkor .Angkor era l antiga capital de Cambodja durant els segles IX fins al XIV,quan l’imperi Khmer abarcaba practicament tot el sud-est asiatic.Es un conjunt format per diferents capitals de l’imperi, amb mes de 1000 estructures, de les quals 100 son temples.Va estar durant molts segles amagat enmig de la selva cambotjana, fins que al 1860 un explorador frances,Henry Mohuot la va descobrir. El temple mes representatiu de tot el conjunt es l’anomenat Angkor Wat, (wat vol dir temple), dedicat al deu hindu Visnu i tambe es el major temple religios del mon. Va ser manat construir pel rei Suryavarman II, que va regnar entre els anys 1.131 i 1.150 dC. Despres del declivi de l’imperi Khmer, va passar a ser un temple budista.La guerra civil que Cambodja va viure durant 30 anys , per molt que va massacrar moltissimes persones-entre ells molts budistes-no va fer malbe els temples i moltes estatues es van poder traslladar per conservar-les.Es calcula que per construir aquest temple es va fer servir la mateixa quantitat de pedra que per la construccio de la gran piramide d’Egipte de Keops.Es va trigar 30 anys en la seva construccio.Al 1992 la UNESCO va anomenar a tot el conjunt monumental d’ Angkor Patrimoni de la humanitat i actualment es un dels monuments que forma part de les recentment anomenades 7 noves meravelles del mon.

Angkor Thom es una de les altres ciutats (que al segle XII tenia un milio d’ habitants!) i on es troba un temple espectacular que es diu Bayon. Aquest temple esta format per 54 torres amb quatre cares esculpides a cada una.

Destaquem tambe Ta Prohm, una ciutat que no va poder ser restaurada i per aixo els arbres sembla que hagin fet les seves arrels sobre les parets dels temples, del que resulta un conjunt magic de conte de fades…com aquest:

Tailandia-Cambotja

Arribada a Cambotja per la frontera amb Poipet, fins aqui cap problema. Segellem visat i anem d’una aduana a l’altra, no sense certa precaucio ja que els nens cambotjants estan a l’aguait a veure que et poden birlar…aixo ho fa sens dubte la necessitat…es percep molta mes pobresa que a Thailandia, alhora que et planten un gran casino alla enmig.

Un cop a terres de Cambotja comenÇa un cami no precisament de roses sino mes aviat ple de bonys, sots i polseguera; resulta que a l’actual govern no li interessa tenir una carretera en minimes condicions per forÇar als turistes a entrar al pais amb avio, ja que han obert una nova aerolinea. Els ciutadans de Siam Reap (on estan els temples d’ Angkor Wat),estan molt molestos ja que es la seva unica via per arribar a la frontera amb Thailandia.

Ens hem passat 9hores en un bus atrotinat pero amb la gran sort de poder anar davant i contemplar tot el que succeia, com preveure els bonys, salts (hi havia moments que saltavem del seient…i el conductor anava dient “dancing dancing!!!”). Des de la frontera ens sorpren el verd i la llum que hi veiem, estem embadalits, i tot d’una, pasa el que per nosaltres es el xafec del segle i per ells no deixa de ser un aiguat propi dels monsons de l’epoca…si si rieu…pero el bus anava relliscant d’un canto a l’altre del cami…sort que era tot planer i el conductor tenia pinta de tenir-ho sota control.

Arribem sense cap mes problema i Siam Reap ens reap amb els braÇOS oberts, vull dir, els dels conductors de tuk-tuks que s’ens rifaven a veure qui seria el seu proper turista per enredar.

Cinc dies a Bangkok

Cinc dies a Bangkok, suficient, no massa mes perque la xafogor barrejada amb la pol.lucio dels camions, cotxes, tuk-tuk , altres vehicles motoritzats i les paradetes que fregeixen amb aquells olis recremats ,fan un ambient irrespirable Malgrat aixo , que no deixa de formar part de la ciutat, la trobem molt interessant, pero ja tenim ganes d’aire fresc.

Aquests dies plens: hem agafat tot tipus de transport, bus, metro, tuk-tuk, barca rapida, barca-bus, transbordador, ferry, skytrain, moto..per anar a tot tipus de racons..

Hem visitat els temples mes importants, amb els seus budes inclosos, escapant dels colegues de NO PHOTO PLEASE…pero nosaltres com a bons catalans enlloc de comprar una postal…toma foto d’estranquis…

Ens hem patejat totes les botiguetes, tenderetes, mercadillos….el David ha pogut fer funcionar les seves dots de regatejador mentre la Marta deia, nene que barato que barato!

Del menjar que us podem explicar…que cada dia mengem arros…i que bo que esta!!! si a casa ens haguessin posat el mateix plat dos dies seguit els haguessim posat mala cara…en canvi aqui…com deia la trinca “visca el restrenyiment”…s’ha de dir pero, que amb els condiments que li posen, no cal patir…

Hem marxat dos dies fora de la gran ciutat, a la zona de Kanchanaburi . I que se us hi ha perdut allaaaaaa?? doncs el puente del rio Kwai, per exemple. A que no sabieu on era fins ara?Doncs aqui teniu, culturilla pels que no ho sabien. Durant la IIa Guerra Mundial, els japonesos van construir una via ferrea entre Tailandia i Burma, per poder  transportar millor la mercaderia. Van utilitzar com a ma d obra, els presoners de guerra (australians, sud-asiatics, britanics, americans…) .Enlloc dels cinc anys previstos pels enginyers, els van forcar a fer-ho en 16 mesos.El pont era un  dels trams que van construir. que finalment va ser bombardejat pels americans. El museu explica d una manera molt interessant aquest episodi en el context de la 2a Guerra Mundial.

Vam anar tambe a les cascades del Parc Natural d Erawan, que vindria a ser un Isla Fantasia a lo natural (en el sentit de que hi ha moltissima gent que hi va a passar el dia). Son 7 cascades que et vas trobant al llarg de 4 km de recorregut , en les quals et pots banyar….imagineu-vos: vas caminant per aquest indret, pujant i pujant pels corriols, una calor insoportable, passant de la 1a, 2a, 3a cascada pensant que les de mes amunt seran encara mes maques…cap a la cinquena decidim q aquella es la nostre…doncs a l’aigua s’ha dit!!! pero aix..uix..que es aixo!!!!  uns deliciosos peixets que ens volien menjar els dits dels peus…la veritat es que eren inofensius pero ja no podia ser aquell estat de calma, pau i tranquilitat que ens prometiem nosaltres.

Per acabar aquesta tarda, vinga contrastos, oi que us diem que estem farts de tanta polucio? doncs hem trobat un parc que ja ens agradaria tenir-ho a nosaltres…sembla el pulmo de bangkok, entre verd, aigua i gent fent esport….que dic gent…multitud de gent alhora darrera una musica…jajajaja…si…era una mega classe d’aerobic multitudinaria suant la cansalada a ritme de MaxMix3.

Totes , o moltes, de les coses que hem fet, les hem explicat incloent dades practiques, a la pestanya de Informacio, si voleu alla estan.

Bangkok (article de El Pais)

BANGKOK
(article del Pais)

Desde el cielo, Bangkok es gris y marrón. El aire humeante, como una densa niebla, envuelve a una de las ciudades más contaminadas del mundo, atravesada por un río gigante, el Chao Phraya, que más que llevar agua parece transportar arena. Una vez en tierra firme, la capital tailandesa sigue siendo una de las más exóticas: una combinación de modernos rascacielos, templos del siglo XVIII, mercados y calles llenas siempre de gente, donde escaparates de productos de alta tecnología se mezclan con puestos callejeros, mientras jóvenes modernos de marca se cruzan en las aceras con monjes budistas de túnica naranja.

La capital del antiguo reino de Siam se despierta bien temprano. A las siete de la mañana ya comienzan los atascos -coches, motos -, los vendedores abren los mercados -el de las flores, los flotantes y los que están sobre tierra; los de comida, los de ropa y los que ofrecen todo tipo de artilugios electrónicos y productos de imitación de marcas, como los típicos Rolex falsos, y los centros comerciales de la plaza de Siam- y el sol empieza a pegar fuerte. Hay que regatear: siempre hay que empezar ofreciendo al vendedor al menos la mitad de lo que pide inicialmente. En Chinatown, en pleno centro, está uno de los mercados más frecuentados. De hecho, el barrio, fundado hace 200 años, es un gran bazar donde se puede comprar casi todo: carne, pescado seco, fruta, electrodomésticos, hierbas medicinales…, y comer sopa con fideos, verduras y bolas de carne en una de las muchas paradas callejeras.

El tráfico de vehículos es constante, incluidos los tuk-tuk, ciclomotores con un pequeño remolque que funcionan como taxis. La actividad diaria también se concentra en el río, arteria principal de la ciudad. Lo mejor: dar un paseo en barca por el Chao Phraya. Hay que olvidarse de que algunos de los mercadillos son falsas escenificaciones montadas para los turistas, y fijarse, desde la barca, en cómo viven los tailandeses, en los templos cercanos y los monjes meditando de cara al río.

Con tanto canal no es de extrañar que la ciudad, uno de los principales centros financieros del sureste asiático, se hunda cinco centímetros cada año. Al atardecer se puede disfrutar de una mayor tranquilidad viendo pasar las barcas desde una terraza en la orilla del Chao Phraya mientras se toma una Singha (cerveza tailandesa) y se prepara el estómago para otra picante cena.

Bangkok es un paraíso de la meditación. El 95% de la población es budista. El santuario religioso más importante es Wat Phra Kaeo,
El templo budista de Wat Phra Kaeo, en Bangkok que fue creado en 1785 para uso exclusivo de la familia real y alberga el pequeño Buda Esmeralda. El Gran Palacio está enfrente, un gran complejo lleno de colores donde el dorado destaca sobre todo lo demás. Durante 150 años fue la residencia del rey, ahora es una de las principales atracciones para los turistas. La visita religiosa tiene que pasar nesariamente por Wat Pho, un complejo del siglo XVIII donde se halla el Buda Reclinado, una impresionante figura dorada de 46 metros de largo y 15 metros de alto. Alrededor, los visitantes tiran monedas en vasos para tener buena suerte y que se cumplan sus deseos.

Pese al bullicio, siempre hay tiempo para relajarse con un masaje terapéutico. Un masaje tailandés tradicional dura unas dos horas, y también se puede elegir un masaje de pies.

Por la noche, Bangkok tampoco duerme. Se han puesto de moda locales caros, exclusivos y de estilo occidental. Para más entrada la noche, las discotecas proliferan en Bangkok, que atrae a los pinchadiscos más de moda en Asia. Algunos mercadillos están abiertos hasta altas horas también, para los que quieren seguir comprando o disfrutar de ambientes más informales.

Población: el área metropolitana de Bangkok tiene unos seis millones de habitantes. Los tailandeses la llaman Krung Thep, “ciudad de los ángeles“.

el que els nostres amics pensen de nosaltres

Fragment tret del blog de l Alberto i la Carol..quin riure !

A estas horas David y Marta deben estar ya metidos en el avión que les va a llevar a Bangkok, desde donde empezarán su vuelta al mundo de 4 meses. La noche antes de que salieran para Londres nos pasamos por su casa para despedirnos, para comentar los nervios del última día y para organizar nuestra próxima cita.
Será en Nueva Zelanda, de aquí a unos 3 meses aproximadamente 🙂

David y yo nos conocimos hace casi treinta años en el patio de un colegio del barrio del Clot (“La Farigola”), y desde la primera pelea decidimos que llevaríamos vidas muy distintas. David siempre ha sido aventurero, vítal y amante de la naturaleza. Un culo de mal asiento. A mi, en cambio, me ha tocado ser contemplativo, amuermado y urbanita. No me atrevería a cambiarle su puesto de trabajo por el mío ni media hora (es bombero) y no creo que él aguantara en mi oficina más de diez minutos sin entrar en REM profundo (soy telecos). En fin, que pese a las diferencias, o gracias a ellas, hemos mantenido una muy buena amistad a lo largo de los años y nos vemos, en territorio neutral, cada 7 u 8 meses…

Cuando Carol y yo empezamos a pensar en nuestro proyecto de dar la vuelta al mundo durante un año nos encontramos con la necesidad de verbalizarlo, de contrastar opiniones con alguien que pudiera compartir nuestro punto de vista. Además, necesitábamos que alguien con experiencia viajera nos explicara a grandes trazos como montar algo parecido. David y Marta, que se han recorrido medio mundo en todo tipo de condiciones, fueron nuestra primera opción. Así, nos presentamos en su casa a que nos dieran de cenar (iniciando la “operación ahorro”) y a disparar a bocajarro nuestros planes. Comimos lo justo y hablamos muchísimo.

Menos de un mes después nos convocaron para otra cena:

Marta, David, Carol y Alberto, planeando…Ya habían hecho sus propios planes para dar la vuelta al mundo, aunque, como a nosotros, aún les faltaban millones de detalles por decidir. Durante los meses siguientes Carol y yo intentamos planificar los puntos clave de nuestro viaje: vuelos, presupuestos, vacunas, trabajo, mascotas, cheques de viaje, etc…, que dejamos más o menos cerrados hace casi un mes (y aún nos queda otro para irnos). Hace menos de una semana, David, recién vacunado, nos googleó para saber como hicimos los cheques de viaje. Les quedaban menos de cinco días para salir y todavía tenían tantas cosas por hacer que ponía los pelos ajenos de punta. Mientras nosotros, con casi todo preparado, nos angustiábamos pensando que nos quedaban menos de dos meses, David y Marta improvisaban alegremente en los últimos días todo lo que a nosotros nos había costado semanas de estrés. En fin… que somos unos neuróticos…

Durante las sesiones viajeras con David y Marta, además de reirnos mucho y hablar por los codos, nos dimos cuenta de varias cosas. La más divertida fué comprobar que, por pura casualidad, nuestros viajes se iban a cruzar en el otro extremo del mundo. Las líneas de nuestros itinerarios, casi inversos, coincidían el 5 de Noviembre en algún punto de la isla norte de Nueva Zelanda. Así que tres clotenses y una vallecana (Vallecas es la versión madrileña del Clot, con mejores tapas y más kinkis. Y un poquito más grande, pero poco) nos íbamos a encontrar casi por casualidad justo en las antípodas. Bueno, justo justo no. Por desgracia, el sentralismo aspanyol ha querido que Barcelona, y más concretamente el Clot, tenga sus antípodas en medio del océano, reservando para Madrid un reverso mucho más glamouroso en tierra firme. Nos vamos a tener que conformar con quedar en las antípodas de Vallecas, que están justamente aquí.

También nos dimos cuenta de que un viaje de estas características tiene que tener su utilidad. Cuatro meses o un año es mucho tiempo para estar de vacaciones “sin hacer nada”. Al fin y al cabo viajar es compatible con muchas otras actividades que son difíciles de compaginar con la vida “normal”, por lo que vale la pena aprovechar la oportunidad. David y Marta enfocaron el viaje como un curso intensivo de Inglés (espero que lo aprendan todo en EEUU, porque el Engrish que hablan en Asia es incomprensible…). Y nuestros objetivos “Top” son los siguientes:

per veure mes, mireu el seu blog aqui

Bangkok

Per nosaltres hem passat directament, sense fer parada, de la tarda de Londres al mati de Bangkok: sabeu on t es la nit? nosaltres tampoc…i per postres nomes arribara l aeroport, ens trobem molts cartells amb un “larga vida al rey!” .I una altra cosa, la gent-molt somrients aixo si que ho tenen- ens diuen si som de Sapein (Spain en un angles mal pronunciat…snifff parlen amb un accent angles pitjor que el nostre…aqui arribarem a perfeccionar el nostre nivell com era l intencio?, aquesta es la pregunta i preferim no resposta)

Bangkok es una ciutat caotica, i amb moltissima polucio, de fet no parem de veure gent amb mascaretes per respirar,-sembla estrany, ens recorda els japonesos quan van per llocs amb ambient carregat, pero aqui tots els que veiem son pobres currantes que porten bicicletes, tuk-tuk ( com unes motocarros) que no volen respirar la contaminacio).Perque us feu una idea de l ambient: l esperansa de vida d un policia de transit es de 40 anys.al.lucina!!!!

Cal sumar la xafogor, beneit, beneit ventilador! (beneiiiit de benediccio, no d’estupid- que en aquest teclat no hi ha accents ni dieresi..).

Tot i aixo es una ciutat molt interessant i tenim ganes de moure ns per aqui.Hem fet una amiga que es diu Lliri d’aigua (Water Lily) i ens ha proposat fer una ruta per Bangkok que seguirem aquests dies.

La que ens esta aconseguint els visats es diu Canya de sucre, i ens ha dit que fins el dia 15 no els tindrem llestos per poder marxar cap a Cambodja, aixi que seguirem informant des de Bangkok uns quants dies mes…entre el Lliri d aigua i la Canya de sucre

:O

London

Encara que Londres hagi estat nomes una parada per dormir, la veritat es que ha estat un vespre molt ben aprofitat. La Liz i l Steve ens van portar a un typical english park, a menjar un typical english food : fish and chips. That s very good! for you two: Cumpleanos felis, cumpleanos felis te deseamos toudossss cumpleanos felisssss

more photos here